Amor

És ell qui em fa somriure, és ell el que em fa brillar els ulls, el que diu que m'estima i amb el que vull passar la meva vida.
I qui és ell?
D'on ha sortit me l'han enviat, no.
L'amor no és a primera vista, l'amor es construeix dia a dia, amb constancia i sacrifici i no esperant arribar a la meta, perquè sinó et perds el més important, el camí.
Un camí ple d'estones i moments bons, i dolents, però quan l'amor és de veritat ets capaç de sobreposar les bones estones sobre les dolentes i ets sents orgullós de tot el que has sacrificat i te n'adones que ha valgut la pena. Sempre hi ha un primer cop per a tot inclús per l'amor, i l'amor no es basa només en sexe, és llavors quan veus que l'estima que sents per aquella persona es sobre posa al sexe i a tot el que t'hagis pogut arribar a imaginar, és llavors quan sents que estàs bojament enamorat.

Si en un instant...

Si en un instant pogués capturar la bellesa, si en un instant pogués capturar l'estima, si en un instant ho pogués capturar tot el resultat seria la vida, la vida de cadascú, única i plagada d'instants per recordar, instants de sentiments, instants de descans, però sempre instants. Tenim unitats de temps, però el millor seria poder definir la pròpia vida en instants viscuts, la duració de cada instant mai seria la mateixa però no trencariem sentiments, perquè en el fons amb el temps es trenquen sentiments i situacions ja que delimitem la nostra vida.
A les vuit a casa sentia dir a la mare quan sortia...
I al girar la cantonada el veia ell, per fi notava els seus llavis.
Aquell moment m'encantava. La manera com em mirava, com reia,... I sí, potser només era un simple petó per molta gent però per mi era un detall, un instant. Perquè els detalls són importants, són el que dona a la vida els instants...

Canvis...

A vegades fa falta poc més d'una mirada i un somriure per entendre-ho tot... Un simple petó pot canviar tantes coses... Situacions, moments, alegries, decepcions, amor... Et sents a gust, i seré amb una persona, penses que aquesta et complaurà tota la vida i que sereu feliços, que res pot canviar el teu món només que ell s'enamori d'una altra, però a vegades després de criticar la gent que és infidel ens passa a nosaltres mateixes. Apareixen persones, diferents, noves maneres de fer i de pensar que ens fascinen i és llavors quan alguna cosa en el nostre interior està canviant, a poc a poc, i malgrat que ens seguim sentint a gust i estimem a la persona amb la qual estem sentim un buit, sentim l'afany de llibertat i somiem. Com dictadors ens intentem imposar aquella persona però no es pot imposar, s'ha d'acceptar els sentiments malgrat que en alguns casos ens dolgui. I quan una d'aquestes persones ens ha absorvit i ens correspon sentim una gran atracció i ens fa sentir grans però també desgraciades perquè sabies que la primera persona amb qui tan havies compartit hagués pogut ser la definitiva...

Voldria dir...

Cada any, cada vegada que s’acostaven aquestes dates, deixàvem enrere nou mesos d’esforç i dedicació. Però sabíem que tornaríem a retrobar-nos després d’unes merescudes vacances. Tots sabem que aquesta vegada la cosa és diferent, aquesta vegada ja no tornarem a reunir-nos com cada any, cadascú seguirà el seu camí i aquesta etapa important de la nostra vida haurà finalitzat. Però no ens posem tristos, perquè són moltes les estones viscudes que ningú ens traurà. Segur que ara encara, recordem quan érem tan petitons i entràvem a l’escola per primer cop, les primeres impressions i que, d’alguna manera ens espantava el canvi. Vèiem els grans i mai se’ns va passar pel cap que en uns anys seríem com ells, però sí, hem crescut. I el que segur que mai podrem oblidar seran sens dubte els nostres companys. A poc a poc, gent amb la qual no congeniaves s’han anat convertint en persones molt importants que han deixat petjada en el nostre interior.

També recordarem les colònies, les bones estones, les excursions, no poden faltar els exàmens i les oracions per analitzar amb vuit cents verbs on no sabies quina funció feia cada paraula. És ara quan ens adonem que aquells amb els quals hem compartit tantes hores són avui els nostres veritables amics. Al llarg d’any hem anat construint experiències inoblidables, passant des de les primeres colònies a Can Moncau, fins a l’últim viatge a Londres. En el curs del camí s’han anat incorporant nous companys, nous amics, no importa si porten aquí tota la vida o tan sols dos anys, el que importa és que tots junts ens hem anat formant. Són moltes les persones que amb gran esforç i entusiasme han participat en aquesta important part de la nostra vida. Persones que sense elles no hagués estat possible. Als professors, passant per aquells que ens van ensenyar a llegir i escriure i ens deixaven anar als racons en acabar la feina, fins als que ens han ensenyat la importància d’una llengua.

Però gràcies sobretot a vosaltres, als protagonistes d’aquest gran dia, als meus companys, perquè sense adonar-nos, un somriure, una mirada, qualsevol gest, ha fet que ens sentíssim a gust i junts els uns amb els altres. Gràcies perquè heu fet de l’estada al col·legi una etapa difícil d’oblidar. Sense la vostra presència aquests anys no haguessin estat possibles. Ara que alguns marxen de l’escola, vull dir-vos que aneu on aneu, estigueu on estigueu, seguiu sent els de sempre i mai deixeu de creure en els somnis, i sobretot lluiteu per fer-los possibles.   

T'estimo

És ell, el que dóna brillantor als meus ulls, el que em fa sentir realment viva, el que em somriu i em parla tímidament i amb els seus ulls rebel·la la seva veritable múrria intenció. No sé quin és aquest sentiment, mai abans havia estat conegut per mi, en sentia a parlar i no m'ho creia... De veritat hi ha un sentiment que et fa desitjar algú cada cop més, que anheles el seu cos, la seva veu, tot ell, de veritat no m'ho creia...
I ara ja sola a la meva habitació, sense por, però amb tristesa, amb la incertesa de quan seria el proper cop de tornar-lo a veure... Però bé tot és així la felicitat no és eterna, i ara que ho sóc val la pena menysprear-la amb maldecaps innecessaris? Perquè hi ha moments i persones, sentiment i paratges, il·lusions i somnis efímers, però què és de veritat tot això?
Són paraules, i adonat de que una paraula et pot fer molt feliç però també molt infeliç, adonat el significat de la paraula t'estimo...

Somnis

Somnis, somnis per creure, per viatjar i per animar-se. Somnis per no desistir, somnis d'esperança, per a la fi, somnis. Somnis impossibles, somnis destrossats, somnis de persones.
Persones, persones lliures, simples i planeres, persones amb qui confiar, persones egocèntriques, però a la fi, persones. Persones efímeres, persones egoistes, persones somiadores.
Tothom és com és i com vol però podem nosaltres a través de la nostra manera d'actuar canviar-ho?
Persones falses, egoistes, i egocèntriques, i un altre cop la roda segueix girant...
Persones i més persones, però mai la que busques en el moment que busques, tants i tants tipus diferents de persones quan només en necessites una, la perfecta. Però existeix la perfecció? Potser el veritable sentit d'una persona rau en saber trobar la pefecció a la persona imperfecte. I altre cop, persones, persones i somnis perseguits, somnis i persones perseguidores. Tot és imaginar-hi i complex. Tot? N'estàs segur?
I què és estar-ne segur si nó imaginació...

Estats

Em sentia sola, perduda en aquest món tan gran i que a vegades sembla tan petit però que tot són meres coincidències. Perquè hi ha milions de persones, totes diferents entre elles i totes pensen, raonen, bé o malament, però raonen. I actuen segons la seva raó, a vegades fem coses, actes que ens agradaria tirar enrere i ja no es pot, és massa tard, et dol, però has de mirar endavant perquè si et pares a pensar 2 minuts en el passat acabes de perdre 2 minuts del present i perdre temps és el pitjor que pots fer. Perquè tots som com els aliments del supermercat, venim amb data de caducitat però no sabem aquesta data i potser això és l’al•licient de la vida no saber mai quan la vida pot arribar a la seva fi. No parava de pensar en com m’agradaria que tot tornés a ser com abans però aviat em vaig adonar que si ja m’havia disculpat ja no hi tenia res a fer, l’havia cagat si, però em suïcidaria per això?
Les persones hem de saber fer de tot i entre aquest tot hi ha saber perdonar i acceptar les persones tal i com són en tots els seus estat, perquè cada persona és com un glaçó, canvia d’estat amb una rapidesa formidable.
Sento no haver-me adonat que valies massa, sento no haver descobert que no acceptes la realitat imperfecte…