Estats

Em sentia sola, perduda en aquest món tan gran i que a vegades sembla tan petit però que tot són meres coincidències. Perquè hi ha milions de persones, totes diferents entre elles i totes pensen, raonen, bé o malament, però raonen. I actuen segons la seva raó, a vegades fem coses, actes que ens agradaria tirar enrere i ja no es pot, és massa tard, et dol, però has de mirar endavant perquè si et pares a pensar 2 minuts en el passat acabes de perdre 2 minuts del present i perdre temps és el pitjor que pots fer. Perquè tots som com els aliments del supermercat, venim amb data de caducitat però no sabem aquesta data i potser això és l’al•licient de la vida no saber mai quan la vida pot arribar a la seva fi. No parava de pensar en com m’agradaria que tot tornés a ser com abans però aviat em vaig adonar que si ja m’havia disculpat ja no hi tenia res a fer, l’havia cagat si, però em suïcidaria per això?
Les persones hem de saber fer de tot i entre aquest tot hi ha saber perdonar i acceptar les persones tal i com són en tots els seus estat, perquè cada persona és com un glaçó, canvia d’estat amb una rapidesa formidable.
Sento no haver-me adonat que valies massa, sento no haver descobert que no acceptes la realitat imperfecte…