Voldria dir...

Cada any, cada vegada que s’acostaven aquestes dates, deixàvem enrere nou mesos d’esforç i dedicació. Però sabíem que tornaríem a retrobar-nos després d’unes merescudes vacances. Tots sabem que aquesta vegada la cosa és diferent, aquesta vegada ja no tornarem a reunir-nos com cada any, cadascú seguirà el seu camí i aquesta etapa important de la nostra vida haurà finalitzat. Però no ens posem tristos, perquè són moltes les estones viscudes que ningú ens traurà. Segur que ara encara, recordem quan érem tan petitons i entràvem a l’escola per primer cop, les primeres impressions i que, d’alguna manera ens espantava el canvi. Vèiem els grans i mai se’ns va passar pel cap que en uns anys seríem com ells, però sí, hem crescut. I el que segur que mai podrem oblidar seran sens dubte els nostres companys. A poc a poc, gent amb la qual no congeniaves s’han anat convertint en persones molt importants que han deixat petjada en el nostre interior.

També recordarem les colònies, les bones estones, les excursions, no poden faltar els exàmens i les oracions per analitzar amb vuit cents verbs on no sabies quina funció feia cada paraula. És ara quan ens adonem que aquells amb els quals hem compartit tantes hores són avui els nostres veritables amics. Al llarg d’any hem anat construint experiències inoblidables, passant des de les primeres colònies a Can Moncau, fins a l’últim viatge a Londres. En el curs del camí s’han anat incorporant nous companys, nous amics, no importa si porten aquí tota la vida o tan sols dos anys, el que importa és que tots junts ens hem anat formant. Són moltes les persones que amb gran esforç i entusiasme han participat en aquesta important part de la nostra vida. Persones que sense elles no hagués estat possible. Als professors, passant per aquells que ens van ensenyar a llegir i escriure i ens deixaven anar als racons en acabar la feina, fins als que ens han ensenyat la importància d’una llengua.

Però gràcies sobretot a vosaltres, als protagonistes d’aquest gran dia, als meus companys, perquè sense adonar-nos, un somriure, una mirada, qualsevol gest, ha fet que ens sentíssim a gust i junts els uns amb els altres. Gràcies perquè heu fet de l’estada al col·legi una etapa difícil d’oblidar. Sense la vostra presència aquests anys no haguessin estat possibles. Ara que alguns marxen de l’escola, vull dir-vos que aneu on aneu, estigueu on estigueu, seguiu sent els de sempre i mai deixeu de creure en els somnis, i sobretot lluiteu per fer-los possibles.   

T'estimo

És ell, el que dóna brillantor als meus ulls, el que em fa sentir realment viva, el que em somriu i em parla tímidament i amb els seus ulls rebel·la la seva veritable múrria intenció. No sé quin és aquest sentiment, mai abans havia estat conegut per mi, en sentia a parlar i no m'ho creia... De veritat hi ha un sentiment que et fa desitjar algú cada cop més, que anheles el seu cos, la seva veu, tot ell, de veritat no m'ho creia...
I ara ja sola a la meva habitació, sense por, però amb tristesa, amb la incertesa de quan seria el proper cop de tornar-lo a veure... Però bé tot és així la felicitat no és eterna, i ara que ho sóc val la pena menysprear-la amb maldecaps innecessaris? Perquè hi ha moments i persones, sentiment i paratges, il·lusions i somnis efímers, però què és de veritat tot això?
Són paraules, i adonat de que una paraula et pot fer molt feliç però també molt infeliç, adonat el significat de la paraula t'estimo...

Somnis

Somnis, somnis per creure, per viatjar i per animar-se. Somnis per no desistir, somnis d'esperança, per a la fi, somnis. Somnis impossibles, somnis destrossats, somnis de persones.
Persones, persones lliures, simples i planeres, persones amb qui confiar, persones egocèntriques, però a la fi, persones. Persones efímeres, persones egoistes, persones somiadores.
Tothom és com és i com vol però podem nosaltres a través de la nostra manera d'actuar canviar-ho?
Persones falses, egoistes, i egocèntriques, i un altre cop la roda segueix girant...
Persones i més persones, però mai la que busques en el moment que busques, tants i tants tipus diferents de persones quan només en necessites una, la perfecta. Però existeix la perfecció? Potser el veritable sentit d'una persona rau en saber trobar la pefecció a la persona imperfecte. I altre cop, persones, persones i somnis perseguits, somnis i persones perseguidores. Tot és imaginar-hi i complex. Tot? N'estàs segur?
I què és estar-ne segur si nó imaginació...

Estats

Em sentia sola, perduda en aquest món tan gran i que a vegades sembla tan petit però que tot són meres coincidències. Perquè hi ha milions de persones, totes diferents entre elles i totes pensen, raonen, bé o malament, però raonen. I actuen segons la seva raó, a vegades fem coses, actes que ens agradaria tirar enrere i ja no es pot, és massa tard, et dol, però has de mirar endavant perquè si et pares a pensar 2 minuts en el passat acabes de perdre 2 minuts del present i perdre temps és el pitjor que pots fer. Perquè tots som com els aliments del supermercat, venim amb data de caducitat però no sabem aquesta data i potser això és l’al•licient de la vida no saber mai quan la vida pot arribar a la seva fi. No parava de pensar en com m’agradaria que tot tornés a ser com abans però aviat em vaig adonar que si ja m’havia disculpat ja no hi tenia res a fer, l’havia cagat si, però em suïcidaria per això?
Les persones hem de saber fer de tot i entre aquest tot hi ha saber perdonar i acceptar les persones tal i com són en tots els seus estat, perquè cada persona és com un glaçó, canvia d’estat amb una rapidesa formidable.
Sento no haver-me adonat que valies massa, sento no haver descobert que no acceptes la realitat imperfecte…

La felicitat...

Em regirava al llit sense poder aclucar els ulls, la meva ment estava absorbida en aquell dia, riures i bromes l'havien completat com el que havia estat un dia perfecte.
Però hi han coses perfectes, la perfecció és aprendre a estimar la perfecció de l'imperfecte, i sí, encara que sembli molt complicat, jo l'estimava, al dia, i a ell. Tot va començar tornant de l’institut una tarda amb la carpeta verda i blava entre les mans i una cartera EastPack que em queia des de les espatlles. Caminava lentament, n volia arribar tarda a casa, però simplement tenia ganes de viure el moment i sobretot de no parar de pensar. El soroll d'un clàxon m'havia espantat i tret dels meus pensaments. Vaig mirar per la finestreta d'aquell Seat Ibiza de color blau fosc i a contrallum vaig veure una mà que em saludava. era ell, amb un somriure dibuixat als llavis semblava sorprès i content a l'hora d'haver-me trobat. Va aparcar a la vorera en un gual i jo em vaig acostar a la finestreta.
-Què hi fas per aquí?- havia dit sorprès-.
-Doncs mira vaig a dinar a casa...- vaig dir jo amb una veu feble, però sincera-.
-Osti, jo tampoc he dinat encara...
Ell s'havia mossegat el llavi inferior i havia posat la mirada baixa, pensatiu i aviat havia disparat:
-Mm... Vols que anem a dinar junts?
En un principi vaig pensar que no podia ja que havia d'estudiar francès, però després m'ho vaig repensar. Deixaria escapar aquesta oportunitat?
Una porta del cotxe es tancava i per la gran avinguda marxava un cotxe, amb un únic lloc com a destí, la felicitat.
Un lloc difícil de trobar, però encara més difícil de mantenir...

Ho sento...

En aquells moments tremolava, no podia mantenir els dits ferms aguantant aquell paper, intentava tranquil·litzar-me a mi mateixa però em donava l'efecte que encara ho agreujava més.
El dia no acompanyava a una satisfacció absoluta però la meva tristesa era tal que no podia cridar per alliberar la pressió acumulada en aquella carta. I a més, el que menys suportava era la part inferior on hi constava la seva firma, això indicava un acord amb tot el que deia anteriorment.
Aquells ulls amb una barreja de marró i verd se'm van omplir de llàgrimes, i van començar a regalimar cara avall, jo no les podia contenir i singlot rere singlot s'anava esvaïnt la rabia que donava lloc al buit, al buit absolut.
Vaig decidir agafar la parca grisa del penjador de l'entrada i anar a aquell parc, l'únic on aquelles hores no m'hi podrien trobar. Vaig caminar durant 8 minuts i cada cop sentia més el defalliment, tot i això, en cap moment em vaig aturar i seguia avançant de manera ràpida. Em vaig aturar en un banc, una mica moll per la humitat de l'ambient i m'hi vaig asseure sense ni tan sols eixugar-lo.
Encara sostenia aquell paper, ara ja arrugat per la força del vent. Vaig llegir-lo un munt de vegades, com si me'l estudiés, com si pretengués canviar el significat d'aquella carta, com si pretengués canviat el present.
Una pluja fina va començar a caure sobre meu, i, tot i que els arbres em tapaven, de mica en mica em vaig anar empapant. Al paper, ara ja moll, les paraules s'esborraven, i la tinta de boli anava recorren el paper. Era com un simbolisme, havia d'oblidar i començar a recòrrer jo, el meu propi camí, com la tinta de boli en el paper?
Aquell paper que ara ja només hi quedava escrit un Ho sento. Un ho sento que pretenia arreglar moltes coses...Un ho sento que era el final d'una història, però sempre, el principi d'una altra...

Introducció

Bé, aquest blog ha estat creat per expressar dia a dia el que sento i el que senti la gent que el segueix.

Sé que no arribarà gaire lluny perquè els meus relats seran sovint inacabats i amb manca de professionalitat però tot s'ha d'inentar i crec que això em servirà com a experiència personal per obrir-me una mica més al món.
En vista del punt que he decidit de no revel·lar el meu nom pel fet de no influir en les valoracions firmaré sempre amb el pseudònim Meiko.
Les fotos posades seran únicament fotos fetes per a mi, així reafirmo aquest bloc com a meu i vostre es clar.