Em regirava al llit sense poder aclucar els ulls, la meva ment estava absorbida en aquell dia, riures i bromes l'havien completat com el que havia estat un dia perfecte.
Però hi han coses perfectes, la perfecció és aprendre a estimar la perfecció de l'imperfecte, i sí, encara que sembli molt complicat, jo l'estimava, al dia, i a ell. Tot va començar tornant de l’institut una tarda amb la carpeta verda i blava entre les mans i una cartera EastPack que em queia des de les espatlles. Caminava lentament, n volia arribar tarda a casa, però simplement tenia ganes de viure el moment i sobretot de no parar de pensar. El soroll d'un clàxon m'havia espantat i tret dels meus pensaments. Vaig mirar per la finestreta d'aquell Seat Ibiza de color blau fosc i a contrallum vaig veure una mà que em saludava. era ell, amb un somriure dibuixat als llavis semblava sorprès i content a l'hora d'haver-me trobat. Va aparcar a la vorera en un gual i jo em vaig acostar a la finestreta.
-Què hi fas per aquí?- havia dit sorprès-.
-Doncs mira vaig a dinar a casa...- vaig dir jo amb una veu feble, però sincera-.
-Osti, jo tampoc he dinat encara...
Ell s'havia mossegat el llavi inferior i havia posat la mirada baixa, pensatiu i aviat havia disparat:
-Mm... Vols que anem a dinar junts?
En un principi vaig pensar que no podia ja que havia d'estudiar francès, però després m'ho vaig repensar. Deixaria escapar aquesta oportunitat?
Una porta del cotxe es tancava i per la gran avinguda marxava un cotxe, amb un únic lloc com a destí, la felicitat.
Un lloc difícil de trobar, però encara més difícil de mantenir...
No hay comentarios:
Publicar un comentario