El dia no acompanyava a una satisfacció absoluta però la meva tristesa era tal que no podia cridar per alliberar la pressió acumulada en aquella carta. I a més, el que menys suportava era la part inferior on hi constava la seva firma, això indicava un acord amb tot el que deia anteriorment.
Aquells ulls amb una barreja de marró i verd se'm van omplir de llàgrimes, i van començar a regalimar cara avall, jo no les podia contenir i singlot rere singlot s'anava esvaïnt la rabia que donava lloc al buit, al buit absolut.
Vaig decidir agafar la parca grisa del penjador de l'entrada i anar a aquell parc, l'únic on aquelles hores no m'hi podrien trobar. Vaig caminar durant 8 minuts i cada cop sentia més el defalliment, tot i això, en cap moment em vaig aturar i seguia avançant de manera ràpida. Em vaig aturar en un banc, una mica moll per la humitat de l'ambient i m'hi vaig asseure sense ni tan sols eixugar-lo.
Encara sostenia aquell paper, ara ja arrugat per la força del vent. Vaig llegir-lo un munt de vegades, com si me'l estudiés, com si pretengués canviar el significat d'aquella carta, com si pretengués canviat el present.
Una pluja fina va començar a caure sobre meu, i, tot i que els arbres em tapaven, de mica en mica em vaig anar empapant. Al paper, ara ja moll, les paraules s'esborraven, i la tinta de boli anava recorren el paper. Era com un simbolisme, havia d'oblidar i començar a recòrrer jo, el meu propi camí, com la tinta de boli en el paper?
Aquell paper que ara ja només hi quedava escrit un Ho sento. Un ho sento que pretenia arreglar moltes coses...Un ho sento que era el final d'una història, però sempre, el principi d'una altra...
No hay comentarios:
Publicar un comentario